18 de Juliol del 1936. Guerra, postguerra . . .

Avuí és 18 de juliol, no m´enredaré explicant el que va ocórrer passats ja més de setanta anys. Malauradament, després d´aquella guerra, va vindre la postguerra, aquell cruel temps de patiment, fam, misèries i plors. Temps d´estraperlo i de pa negre, de cartilles de racionament, de pors, d´afusellaments totalment inútils i injustos, i novament de plors.

A hores d´ara queden ben pocs d´aquella generació que es va enfrontar el país en una lluita fratricida entre germans. Però com he dit abans, després de la guerra vingué la postguerra, i d´aquella generació si que resten encara ben vius nombrosos representants.
Son tots aquells que, com els meus pare i mare, van nàixer als anys quaranta, i es van criar entre les restes materials, però sobretot emocionals, que la guerra va deixar gravada a foc dins del subconscient de la gent.

A la facultat de magisteri, la meua germana i les companyes presentaven aquest juny passat un treball sobre l´educació de postguerra a Bocairent, hi havia entrevistes amb Bocairentines i Bocairentins fills de l´escola d´aquells llunyans anys quaranta. Modestament les vaig ajudar amb l´edició dels vídeos de les entrevistes, això m´obligava a veure-les, i per tant a escoltar tot allò que una part de la memòria històrica de Bocairent ens contava sobre aquells anys, sobre la diferència abismal de l´escola que ells van viure i sobre els tabús, les pors infundades, les mentides i les veritats retocades per la censura del "Nihil obstat" amb que van completar la seua educació.

Avuí, 18 de juliol del 2007 sembla molt llunyà tot això, però com no es cansava de repetir un mestre meu que s´ha jubilat enguany:
"Hi ha que conduir mirant endavant, però sense oblidar-se´n mai del retrovisor ! "

A continuació penje un poema d´Estellés, que crec que defineix com ningú, a cada frase, l´aspecte gris d´aquella trista postguerra.

Bona nit a Tothom !





Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d´amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a casa i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap altra banda, mai.