Avui, que ja faig 25 anys.

València, hospital La Fe, 6 de juliol de 1982, passats breus instants de les nou de la nit, amb el mundial de futbol del Naranjito , Espanya 1982, en plena ebullició, el país era el centre de les mirades futbolístiques i també mundials, amb un govern, el de la UCD, al que li quedaven gairebé tres mesos de vida, i moltes coses més que descriuen perfectament l’època.
Així vaig vindre jo al món, hi havia una gran lluna plena al cel segons conten les cròniques familiars, potser això justifique certes coses posteriors.
De tot això fa ara 25 anyets de res, han passat moltes coses, el món, el país, el poble ha canviat a un ritme vertiginós.
Hui potser hauria d’haver-me envoltat l’alegria de complir anys com quan era més menut, però no ha segut exactament així, tenia una sensació una mica estranya, com d’estar a punt de decidir una important partida d’escacs, qualsevol moviment és exageradament decisiu (Hom és conseqüència de les casualitats que determinen el seu destí) potser son vents de canvi a la meua vida, però aquells vents que bufen i que en pròxims mesos també ho faran, possiblement ho facen massa fort.
Intentaré passar el vendaval que m’espera amb la major dedicació, força i convicció que puga, ja que sense tot açò, em serà impossible, però be... Qui alguna cosa vol... ja sap !
A aquestes altures , tard o d’hora, he aconseguit assolir gairebé tots els reptes personals que m’he proposat, de vegades amb retard, anys inclús, però tanmateix, la remor persisteix (Martí i pol dixit) i aleshores esdevé que a força d’intentar-ho i plantejar-te seriosament les coses, aconsegueixes l’objectiu.
Però també hi ha bon tros per a l’alegria, l’alegria d’això, d’haver aconseguit els objectius, d’haver superat uns estudis quant fa temps els donaves per perduts, de començar-ne uns de nous amb la insolència d’aquell qui vol continuar menjant-se el món però amb els peus a terra, i de tantes coses més.
Queda també l’alegria d’aquelles i aquells qui estimes, de les felicitacions per la data, de les frases boniques i del deixar-te besar i abraçar, dels “felicitats” de qui no esperaves que ho fera i de tot allò bonic que envolta un dia com aquest.
En fi, amb tots els anys que ja que duc a l’esquena, els que em queden encara a l’horitzó i amb tot el que això em comporte, intentarem tirar endavant. De moment em queda tot un estiu per davant, i això si, aquest vaig a exprimir-lo com si de l’últim es tractés.
Bona nit a tothom !

1993 La meua germaneta Lidia i jo.