Cròniques d´un partit.

Sap la gent que em coneix que la passió pel futbol no és precisament allò què em defineix, ni tinc equip de futbol favorit, ni veig els partits a la televisió, ni veig els excessius apartats dedicats a l´esport rei que algunes televisions, sobretot autonòmiques, fan a l´acabar els informatius.

Tanmateix reconec com d´impossible és, el no estar una mica impregnat de l´ambient futbolístic, de tant mediatitzat com està, així que, subjugant-me a l´irracional món dels incondicionals aficionats, dimarts passat vam anar al "Collao" a veure el partit.

I és que l´ocasió no era per a menys, el totpoderós i multimilionari Barça jugant a menys de cinc-cents metres del meu humil pis d´estudiant. Com es pot dir que no?




Alcoi, 1951, la ciutat valenciana industrialitzada per excel·lència.

La indústria tèxtil i la paperera formaven la base del teixit empresarial, el motor econòmic d´una ciutat, i alçant les mires, d´un país també, que intentava tirar endavant i refer-se laboralment , escapant alhora, del´ombra d´aquella llarga postguerra.
Tenien aleshores un motiu d´agermanament col·lectiu, l´anomenat "Opi del poble" era present a la ciutat, el seu equip de futbol jugava a la primera divisió del futbol espanyol.

He sentit a mon pare en innumerables ocasions contar-me aquella història, de quan va jugar el
Barça, l´any 51, contra l´"Alcoyano" i ell hi va assistir.
M´ho conta emocionat, notes com reviu aquell moment de la seua infància on, amb només vuit anys, va vindre a Alcoi a veure jugar aquell famós Barça de Ramallets.
Recorda l´alineació d´aquell partit de memòria com si d´una taula de multiplicar es tractés.
Li brillen els ulls contant cada detall d´aquell dia, jo me´l mire mentre m´ho relata i somric interiorment, en el fons el comprenc, amb vuit anys i tractant-se de l´època que li va tocar viure, allò li va haver de suposar un record inesborrable a dins seu, que a hores d´ara continua intacte aguantant el pas del temps.



Però passen els anys, i l´atzar en aquesta ocasió va voler que el Barça, cinquanta-sis anys després, tornara a visitar aquella ciutat amb costeres i ponts,...i música de telers.

Les entrades que s´havien posat a la venda es pagaven a 70€, preu del tot inaccessible per al paupèrrim sou de l´estudiant. Convençut de la impossibilitat d´assistir al partit vaig marxar a classe, de camí me´n vaig recordar de mon pare i de com li haguera agradat recordar el passat des de les grades del Collao, malauradament però, el preu tant prohibitiu em feia dessistir d´aquella opció.

Finalment li vaig telefonar per que vinguera a Alcoi, almenys l´ambient si que el respiraríem i de segur que de la muntanyeta que hi ha al costat del camp, mig terreny de joc si que podríem veure.
Així va ser, mon pare, Sílvia i jo veient el partit, junt amb unes cinc-centes persones més, al palc dels "sense-entrada".

Al temps del descans vam baixar fins el Collao, i la sort ens va somriure en forma de porta sense vigilància.
Allà que va entrar Sílvia correguent i mon pare i jo darrere.
No s´ho podíem creure, estàvem dins !
La falta de lloc va fer que mon pare s´acomodara uns banquets més avall, amb el partit en marxa em fixava de tant en quant en la seua cara de felicitat, devia d´estar vivint el partit amb intensitat, encara que no se ben be quin, si el que estava en joc, o aquell inesborrable de l´any 51.

Al capdavall de tot el resultat va ser el de menys, me´n vaig anar content, vaig presenciar el partit, vam estar a només un metre de tots el jugadors, i sobretot havia aconseguit que mon pare tornara a reviure, cinquanta-sis anys després, les emocions d´un Barça-Alcoyano en directe, de segur que aquella nit dormiria content, i jo? ...doncs també.

Bona nit a tothom !