Ja hi som .... Altra vegada !

Com que no tinc massa temps lliure últimament entre l´estudi, les pràctiques, l´acadèmia i la feina us penje açò que vaig escriure fa un parell d´anys a un altre blog.
De totes totes, llevat de les referències als immigrants ja desallotjats de baix del pont, és un escrit nadalenc però atemporal, ben be serviria per enguany. Ja escriuré alguna cosa més actual sobre aquestos Nadals en els que, vulguem o no, ja estem immersos. Ací va:







Ja hi som . . . Altra vegada !



Acabem d’estrenar Desembre, el mes del Nadal per a la cultura occidental.
Ja hi som! ...altra vegada.


Els darrers dies hem pogut observar un augment significatiu, quasi be, en línia exponencial, dels anuncis de joguets, i d’altres, per a nens i nenes no tan menuts.


Una famosa casa comercial ja fa temps que és al Nadal, si.. Ja? Tanmateix és congruent, tenint en compte que per a d’ells l’estiu comença al maig, o la primavera s’inicia quasi ben be no s’acaba el febrer, en altres paraules, en qüestió de tres setmanes deixem l´herbero i la manta per passar ràpidament a engalanar-nos amb el bo i millor de la moda primaverenca.


El cas del Nadal, però, és ben distint. Sembla una gran conjura de tots els tentacles del consumisme al més pur estil estadounidenc, amb el vist i plau, i és el més fort, del consumidor resignat.


És el mes dels retrobaments familiars, el temps de la hipocresia social elevada al màxim exponent.


El temps on tot és possible, on regna l’amor i la pau als mantells de totes les cases, en la idíl·lica nit de Nadal. Al ritme del vi negre i del cava (majoritàriament Català, pese a qui pese) s’ironitza sobre les diferències que ens han separat, i sota el refugi de l’embriagament ens jurem els uns als altres pau i fraternitat, i el passat..., passat està.



Mentre es produeix aquest capítol d’eufòria col·lectiva, més be insultant, a milers de quilometres una dona plora, també és de nit, i sembla fer realitat els versos de Maria Mercè Marçal, haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida, ...és Palestina.

Plora com ploren tantes mares al món, i pares també. Es sent impotent davant el mar de llàgrimes que solta ara el seu fill, te fam, i fred. Ella plora encara més, i s’aborrona al recordar aquell maleït dia, en que un tanc israelià va tombar sa casa i va assassinar el seu marit, sembla mentida que allò contara amb el beneplàcit dels autoanomenats màxims garants de la seguretat mundial, els falcons dels EEUU, el país de la llibertat (sic!)


No tan lluny, a València, passa la nit un jove Guineà, li diuen Ndiane, va arribar a les Canàries després d’haver pagat tots els estalvis a un patró d’un vaixell de mercaderies, li era igual això, anava a la terra promesa, un món millor.

Malauradament no va ser així, i en un tres i no res i sense saber per què, amb un avió se’l van endur a València. Curiosa llei d’estrangeria la dels espanyols! -va pensar-.


Per a ell també és la nit de Nadal, la viu amb altres immigrants, amb els què a dures penes s’entén, Maleïda torre de babel! Pensa.


Viuen sota el refugi d´un pont, al vell llit del Túria, baix de la plaça Amèrica, curiosa coincidència aquesta. No te cava amb que brindar, ni vi negre amb que regar el rosegó de pa i el poc embotit que ha aconseguit esta vesprada.

Enmig del silenci un d’ells comença a cantar el què pareix una espècie de nadalenca, sorpresos es miren els uns als altres, estan asseguts, enrolats amb pocs retalls d’unes mantes velles. Encreuant-se les mirades s’alcen i s’agafen de la ma formant un rogle, entonen i improvisen aquell cant a dures penes. Amb un gest marcat als llavis el cant es fa cada vegada més gran, i més gran. Amb un somriure d’orella a orella Ndiane es dona compte que una llàgrima li regalla galta avall (...), és d’alegria, necessitava una dosi d’amor i l’ha rebuda, amor pur, en brut!

Alegrement continuen cantant, ballant en rogle, intentant allargar aquell moment, conscients que en acabar la cançó el silenci els farà tornar a la crua realitat. Ndiane, però, mai oblidarà aquella llàgrima.


Massa llunyà? No. Massa pes a la nostra consciència col·lectiva, vergonyós el admetre certes coses, certes obvietats, vagament ho recorden els polítics, insensatament ho utilitzen quan els convé.


Almenys jo, intentaré, sense menysprear l’harmonia familiar, tindre ben presents estos Nadals a totes i tots aquells que no poden gaudir dels beneplàcits (?) de l´American Way of life.



Tanmateix deixeu-vos dur.


Ja hi som! ...altra vegada.