Aquella olor de pinassa, aquells camins finíssims

Tancat per exàmens

2008-06-13T03:02:00.000-07:00

See you on july 11th!

I també es van dir el sí !

2008-05-20T15:39:00.000-07:00

La veritat és que aquest post deuria haver-lo escrit la setmana passada, però un parcial de Física m´ha fet retardar-lo uns quants dies.

Dissabte deu de maig, es casava la meua germana MªJosé amb Juanmi, en una bonica cerimònia familiar i amb l'amenaça constant de la pluja a l'exterior.

Era agradable veure l'ambient de confraternitat familiar que es respirava tant a la boda com a la celebració posterior, i no sols amb la família més propera, sinó també amb aquells a qui no veies, possiblement feia més de deu anys.

La nit va tindre moments emotius, els típics de totes les bodes, però també hi va haver d'especials, com quan passades les dotze de la nit els meus pares van rebre un gran ram de flors, i es que el destí i les casualitats van voler que quaranta anys abans, i també en un dia plujós, celebraren la cerimònia que els ha unit fins ara.

La vida és un passar de dies, un degoteig de monotonia on les vivències especials marquen d'alegria les hores que anirien a parar irremeiablement a l'obscura sentència de l'oblit.

Hi ha dies, i nits, que saps que no van a esborrar-se del record, hi ha passes en la vida que signifiquen anar cap endavant i deixar coses arrere, esglaons que pujes lentament però amb convicció, és un procés evolutiu quasi darwinista el que fa que triem allò que creguem millor per al nostre futur. I la decisió de conviure en parella la resta dels dies forma part d'aquest procés.

Els novençans, a hores d'ara, viatgen per la Xina, gaudint de l'inici del camí que van a recórrer a partir d'ara, i es que, la vida no és més que això, . . .Camins!

Per molts anys !

Envia el teu nom a la lluna.

2008-05-09T05:32:00.000-07:00

La NASA, en un intent per popularitzar, la que a hores d'ara sembla mig dormida, carrera espacial, ha pres la iniciativa d'oferir a tot aquell que vulga d'enviar el seu nom a la lluna.

La missió de la nau "Lunar Reconnaissance Orbiter" o LRO, que serà llençada a finals d'any, proveirà de dades, tant cartogràfiques, com de la superfície del satèl·lit per tal de preparar el camí per a les futures exploracions.

Per tal d'accedir han creat el web "Send your name to the moon", on fins al vint-i-set de juny podrem enviar el nostre nom i que acabarà formant part d'un fitxer de dades que, abans de ser llençada, serà introduït dins la LRO.

Finalment podreu imprimir un certificat en Pdf, com el que mostre baix del tot, on figurareu com a participants.

Mira que m'han dit voltes allò de .... Que estàs en la Lluna ! . . .

Doncs be, almenys ara tindran raó!

Bona nit a tothom!

... i es van dir el "Sí" !

2008-05-05T15:12:00.000-07:00

Així acaba una història que innocentment va començar fa molts anys, quan , els que a hores d'ara deuen estar sobrevolant l'oceà atlàntic, es deixaven veure cada vegada més junts.

Fa més d'any i mig que vaig conèixer la notícia del casament i finalment aquest dissabte va arribar la boda, en la que Javi i Tere van emprendre junts aquell camí que marca un abans i un després en la vida de totes les persones.
Al migdia, en una bonica i alegre cerimònia que va omplir l'església, segellaven el pacte que els unirà des d'ara, i espere, per molt de temps.

I és que la vida és així, les branques d'aquell arbre que lentament creixia, alimentat per les humitats del barri vell i per la terra dels antics bancals d'ametlers de la derrota, s'han anat fent grans, i cadascuna ha escollit el seu camí sabent que conten amb la protecció d'un tronc que espera no ser tallat mai.

És aleshores quan tanques els ulls després de passar la vesprada amb ell pel barri vell fent malifetes i quan els tornes a obrir estàs a la seua boda, i amb uns quants anys més a l'esquena, ...coses de la vida.

Diuen els més vells del poble que en començar-ne un, els de darrere no tarden ja massa, i em pregunte jo ...quina parella serà la pròxima en casar-se? Que comencen les apostes !

25 d'abril 1707 - 2008

2008-04-25T05:48:00.000-07:00

Indignat !

2008-03-28T14:39:00.000-07:00

INDIGNACIÓ f.
|| 1. Acció i efecte d'indignar-se. Fon.: indiŋnəsió (Barc.); indiŋnasió (Val.); indinnəsió (Palma).

Així és i així estic hui.

Des que vaig crear aquest blog com una mena de vàlvula d'escapament per a les reflexions que sovint em venen al cap, he intentat deixar de banda el "meravellós" món de la política.

Però hi ha certes coses, certs tòpics, certes afirmacions, certes difamacions que poc a poc s'han anat acumulant al meu subconscient lletraferit i han fet explotar la bombolla que fins ara restava unflant-se lentament.

Sóc àvid lector de premsa digital, no de bades, els meus esmorzars combinen el cafè amb llet amb la primera plana d'una sèrie de portals d'Internet, amb corrents ideològiques tan dispars com la cadena ser, la cope, libertad digital, vilaweb, valencia hui . . . i un llarg etcètera que m´ajuda a fer-me una idea de les notícies, tot això després de l´erosió de les deformitats en la mateixa a la que cada casa ens te acostumats.

Com diu Miguel Àngel, un professor meu de Física " ..y aplicando todo esto a vuestro razonamiento ingenieril podreis observar que ..." que això, que per poder fer-te idea de com és una peça, en aquest cas la realitat de les coses, l'has de vorer des de tots els punts de vista possibles, o el que és el mateix, desconfiar dels homes d'un sol llibre.

En el meu cas la radio també és artífex de la macedònia ideològica de la que sóc consumidor, és precisament en una d'aquestes emissores, la de la conferència episcopal, la COPE, on vaig escoltar la setmana passada la penúltima perla que quasi fa avançar l´explosió final que hui s´ha produït .

Al capvespre, a l'espai hertzià que ocupa el controvertit historiador i periodista Cèsar Vidal, hi parlaven sobre les diferents llengües de l´estat espanyol i com, al seu parer, s'està produint una imposició lingüística a les zones on n'hi ha d'altres a banda del castellà.

Després d'haver disparat sense contemplacions els seus arguments contra l´eix del mal, Euskadi, Galícia i Catalunya, finalment ens va tocar el torn a nosaltres, els valencians.

Amb un plantejament que semblava més propi dels pitjors dies de la batalla de València que no d'ara, i amb el beneplàcit de Gotzone Mora, socialista fins fa dues setmanes, i actualment integrada dins de l'equip de govern de Camps, va acabar resumint-ho tot a la següent afirmació:

"En la Comunidad Valenciana se esta produciendo una imposición linguistica en contra del castellano"

Donant-li una petita nota humorística davant la frase que em va fer bullir la sang, el primer que vaig dir tot seguit va ser: "Oh my God !".

Com és possible que algú, amb dos dits de front diga això, i si és així:

a.- Per què no existeix ningun diari en Valencià que poder llegir tots els dies?

b.- Per què no existeix cap televisió privada en Valencià que ens arribe a tots llevat de la pública, per ara, Canal 9?

c.- Per què no existeix cap emissora de ràdio en valencià que igual que dalt, ens arribe a tots?

d.- Per que tots els estudis sociològics afirmen que l'ús social del Valencià descendeix any rere any?

e.- (i la més flagrant) Per què no puc estudiar NINGUNA assignatura de la meua carrera en Valencià tot i haver-me matriculat en Valencià, estar situada la universitat a Alcoi, de predomini Valencià, i ser la politècnica una universitat pública Valenciana?

És aquest el concepte de imposició del Valencià envers del Castellà que, malauradament, no només afirma César Vidal ?

Amb aquesta pregunta deixe obert el tema, cadascú tindrà el seu punt de vista.

Hi ha companys de viatge que sovint em pregunten pel meus maldecaps idealistes, amb el prejudici suficientment merescut de que la política és una merda, la resposta és simple : Fixa la vista en un objecte i tanca un ull, obri'l i tanca l'altre, així intermitentment sense parar durant cinc segons, es pot observar que el mateix objecte, que no s´ha mogut d'allà on estava, pareix canviar de lloc depenent de amb quin ull ho mires, ...no és curiós? doncs això, això és la política, una merda molt curiosa.

Sobre el que ha fet hui explotar la bombolla ho podria resumir així:

"M´han tocat l'Estellés ! "

Vicent Andrés Estellés era fill de Burjassot, pot considerar-se afalagat de ser un dels pocs personatges que compta amb la meua humil admiració, tothom coincideix en dir d'ell que és el millor poeta en la nostra llengua des de l'època d'Ausiàs March i Roís de Corella.

Els meus primers contactes amb ell van ser a l'institut on Rafa, el de l'Alqueria d'Asnar, ens va fer llegir la seua obra "Llibre de meravelles" , dec reconèixer que aleshores no li vaig prestar cap atenció, ni a ell, ni al llibre, simplement em van dir allò que devia contar-li al mestre per fer com si l'hagués llegit i conte contat, conte acabat, és l'encant que te l'adolescència.

Pocs anys després, cimentant la meua adultesa, el vaig tornar a regirar, i em va captivar de tal forma que aquell llibret blau i xicotet que semblava condemnat a l'ostracisme del meu estant va passar a convertir-se en amic del meu despertador, de tantes nits que van somiar l'un damunt l'altre.

Després, vaig descobrir "Coral Romput" recitat pel més gran d'Alcoi, Ovidi Montllor, arrasant amb tota la música que escoltava aleshores, per deixar pas a uns versos que a dia de hui porte gravats a dins meu de tant d'haver-los llegit i escoltat.

És per tot açò que hui, quan he llegit una notícia publicada fa vora un mes al Levante:

El PP rechaza un reconocimiento a Andrés Estellés porque ´insultó a los valencianos´

Cèsar Garcia, Burjassot
El PP de Burjassot votó en contra de una moción del PSPV que pedía una reafirmación del reconocimiento del poeta local Vicent Andrés Estellés como hijo predilecto, así como la difusión de su obra, porque el autor "insultó y despreció a los valencianos y yo soy valenciana. Manifestaba su rechazo a Valencia utilizando palabras muy gruesas", manifestó la portavoz popular Cristina Subiela, quien aseguró que el PSPV y el Bloc presentaban estas mociones "para provocar y a ver si el PP puede quedar lo peor posible". Aunque indicó que nadie discutía la calidad literaria de Andrés Estellés, Subiela dijo que "posiblemente era un escritor genial en lengua catalana, pero defendía el País Valencià y ustedes saben que el PP no reconoce ese concepto de región porque nos adherimos al término Comunidad".

Amb aquestos febles arguments carregats d'ignorància han deixat per terra la imatge, ja no d'elles i ells mateixos, sinó de Burjassot, de Vicent Andrés Estellés, i per extensió de nosaltres, els valencians.

Així doncs, crec que l'explosió de la bombolla queda ben justificada, només em resta una cosa a dir a totes i tots els que, des de càrrecs polítics juguen a ser filòlegs ....

"Feu-me un favor, deixeu-me en pau a l'Estellés ! "

Vos deixe amb un vídeo de la universitat de València on l'Ovidi comença a recitar el coral romput d'estellés.

Bona nit a tothom!

Paelles 2008

2008-03-17T15:30:00.000-07:00

Com tots els anys es van celebrar dijous passat les famoses festes de la Carabassa i Paelles a la universitat d´Alcoi.

Nosaltres, futurs Enginyers elèctrics, no vam voler faltar a la cita i ens vam engalanar amb unes camisetes ben cridaneres de color taronja, a les fotos sens veu per tot arreu.

Davant del canvi d´ubicació respecte a anys passats la gent no s´acabava de fiar de l´èxit d´afluència però en aquesta ocasió no cal dir que una imatge val més que mil paraules.

Scotland, the brave.

2008-01-28T04:38:00.000-08:00

Com comentava dos posts abans, el temps d´exàmens és l´època què més temps es perd en perdre el temps, ...i així és.

Aquest cap de setmana l´he passat entre números, en fer una parada per distreure'm vaig estar regirant per les fotos de quan vam estar a Escòcia i l´avorriment es va materialitzar en forma de vídeo.

Tracta sobre l'escapada que vam fer per tal d´anar a Inverness, la ciutat on es troba el misteriós Llac Ness, i on, suposadament, encara que els habitants d´allí ens ho van negar tot entre rises, viu el monstre del llac, al que carinyosament li han tret el nom de Nessie.

" Pídeme lo que quieras, joder ! "

2008-01-22T11:27:00.000-08:00

Que els grans partits polítics estan envoltats de caradures és ben sabut per tots, no fa falta anar massa lluny per adonar-se´n la facilitat amb la que es compra un vot, i amb això, es decanta un govern municipal.

Ací al nostre costat, a Beneixama va estar apunt d´haver un cas semblant, si més no, la diferència rau en que, el regidor, va votar amb la consciència neta, o almenys no la tenia embrutada pels diners "y lo que quieras" que se li va oferir.

Modificant la famosa la dita popular ..."Unes paraules valen més que mil explicacions", ahí va:

Text de la notícia, extret de cadenaser.com

"Pide lo que quieras, joder"

Una grabación muestra cómo se intentó comprar el voto de un concejal independiente a favor del PP

¿Cómo se compra el voto de un concejal? La Cadena SER ha tenido acceso a la grabación de un intento de compra del voto de un concejal independiente, que decidía el gobierno local de la localidad alicantina de Beneixama. Un juzgado de lo social de Alicante, al que le llegó una demanda por un despido improcedente, reconoce que en el trasfondo del despido se intentó comprar el voto del concejal a favor del Partido Popular. La conversación así lo revela.

El grupo independiente de Beneixama obtuvo en las pasadas elecciones locales dos ediles, PP Y PSOE empataron con cuatro. De manera que el voto del candidato independiente, Pepetoni Mataix, era determinante para decidir el gobierno local. El candidato trabajaba como locutor en Villena, en Alicante, y diez días antes del pleno recibió varias llamadas de su jefe, Sergio Iborra, pidiéndole que pactara con el PP. El concejal independiente grabó una de esas conversaciones en las que se escucha a su jefe, Sergio Iborra decirle: "Pídeme lo que quieras". A lo que el concejal le pregunta: "¿A qué te refieres?", e Iborra, se exalta: "!Pues que pidas tu lo que quieras, joder!. Lo que quieras, pídeme lo que quieras, piénsalo contigo mismo y con tus más cercanos familiares. ¿Me explico o no me explico?. No te lo puedo decir más claro. Pídeme lo que quieras que se te va a dar". Durante la conversación, que transcurre de manera distendida, Iborra asegura que él es intermediario de los populares en esta localidad: "Tú dime algo porque a mí me están esperando. Si tú quieres que vaya, yo voy. Hablo. Yo estoy legitimado para decir todo lo que queráis".

El candidato no cedió a las presiones, pactó con los socialistas y a los pocos meses fue despedido de la emisora. Mataix interpuso una demanda y la juez del juzgado número 3 de lo social de Alicante ha resuelto que el despido es legal, puesto que había firmado el finiquito. Un despido legal aunque en la conversación grabada, y admitida como prueba, se escuchan las amenazas de Sergio Iborra: "Beneixama va a quedar cuatro años parada, rota? y después vas a ser un cadáver político y no se ya en lo personal". La sentencia, sin embargo, incluye en los hechos probados "que el director de la empresa demandada intentó influir en el voto en la conformación del gobierno de Beneixama, instándole a votar a favor del Partido Popular con ofrecimiento de prebendas".

.....Exàmens

2008-01-19T15:34:00.000-08:00

Ulls secs i cansats, esquena corbada i dolorida, mil postures inimaginables, orelles enrogides, sorolls de silenci.... efectivament, Exàmens !

A hores d´ara deuria d´estar estudiant, de fet era el propòsit quan m´he assegut, però tot estudiant sap que quan més s´acosten els exàmens, més temps es perd en perdre el temps.

Des de l´esgotador d´aquest passat divendres fins a l´últim , el vuit de febrer, m´espera tot un seguit d´exàmens i d´hores de biblioteca.

Intentarem contrarestar tot açò amb les sagrades partides de cartes després dels dinars que de segur fan menys dures aquestes dues setmanes.

Malauradament però, enguany no tindré festes de Sant Blai, els exàmens cauen esguitats sobre els dies de festa tacant-los quasi ben be tots,.. però una escapadeta el dia de "L´Entrà" de segur que faig per vindre, almenys una vesprada, si puc.

Com que una mica d´humor mai ve mal i menys en aquesta època, ací us deixe una vinyeta que m´han enviat i m´ha fet molta gràcia.

Sort i força a totes i tots els que estiguen esperant que passen les dos primeres setmanes de febrer, ja queda menys !!!!

Començant amb força el 2008

2008-01-08T03:15:00.000-08:00

Si, ja s´ha acabat tot !

Arrere queden els dies de torrons, reunions familiars, raïm, cava i tot el que el Nadal significa.

Ja és gener i això vol dir exàmens per a alguns, feina per a altres i la famosa "costera de gener" per a totes i tots.

Tanmateix, per als que som de Bocairent s´ens fa menys pesada aquesta última, ja que al final de la pujada ens arriben les festes.

Vivim ara al poble una espècie de "Revival" dels 80-90, restes de vells grups que reviuen gràcies a l´enginyeria alcohòlica i a les ganes de festa i passar-ho be.

Coincidint amb tot açò ací us deixe el meu petit regal de reis, recordareu Kartutx, no?

Regirant els estants de les habitacions, entre llibres i llibres m´he trobat aquest facsímil que va aparèixer com a suplement de la publicació "EL TEMPS" l´any 1992 on apareixien , juntament amb altres grups de l´època, els Kartutx de Bocairent.

Ací el teniu a la vostra disposició, per alimentar la nostàlgia els uns, i la curiositat els altres.

Per descarregar l´arxiu en PDF, clica ací damunt.

(Si teniu cap problema amb la descàrrega comuniqueu-m'ho amb un comentari)

Bon nadal i feliç 2008

2007-12-23T07:41:00.000-08:00

War is over, if you want it !

Ja hi som .... Altra vegada !

2007-12-06T14:06:00.000-08:00

Com que no tinc massa temps lliure últimament entre l´estudi, les pràctiques, l´acadèmia i la feina us penje açò que vaig escriure fa un parell d´anys a un altre blog.
De totes totes, llevat de les referències als immigrants ja desallotjats de baix del pont, és un escrit nadalenc però atemporal, ben be serviria per enguany. Ja escriuré alguna cosa més actual sobre aquestos Nadals en els que, vulguem o no, ja estem immersos. Ací va:

Ja hi som . . . Altra vegada !

Acabem d’estrenar Desembre, el mes del Nadal per a la cultura occidental.
Ja hi som! ...altra vegada.

Els darrers dies hem pogut observar un augment significatiu, quasi be, en línia exponencial, dels anuncis de joguets, i d’altres, per a nens i nenes no tan menuts.

Una famosa casa comercial ja fa temps que és al Nadal, si.. Ja? Tanmateix és congruent, tenint en compte que per a d’ells l’estiu comença al maig, o la primavera s’inicia quasi ben be no s’acaba el febrer, en altres paraules, en qüestió de tres setmanes deixem l´herbero i la manta per passar ràpidament a engalanar-nos amb el bo i millor de la moda primaverenca.

El cas del Nadal, però, és ben distint. Sembla una gran conjura de tots els tentacles del consumisme al més pur estil estadounidenc, amb el vist i plau, i és el més fort, del consumidor resignat.

És el mes dels retrobaments familiars, el temps de la hipocresia social elevada al màxim exponent.

El temps on tot és possible, on regna l’amor i la pau als mantells de totes les cases, en la idíl·lica nit de Nadal. Al ritme del vi negre i del cava (majoritàriament Català, pese a qui pese) s’ironitza sobre les diferències que ens han separat, i sota el refugi de l’embriagament ens jurem els uns als altres pau i fraternitat, i el passat..., passat està.

Mentre es produeix aquest capítol d’eufòria col·lectiva, més be insultant, a milers de quilometres una dona plora, també és de nit, i sembla fer realitat els versos de Maria Mercè Marçal, haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida, ...és Palestina.

Plora com ploren tantes mares al món, i pares també. Es sent impotent davant el mar de llàgrimes que solta ara el seu fill, te fam, i fred. Ella plora encara més, i s’aborrona al recordar aquell maleït dia, en que un tanc israelià va tombar sa casa i va assassinar el seu marit, sembla mentida que allò contara amb el beneplàcit dels autoanomenats màxims garants de la seguretat mundial, els falcons dels EEUU, el país de la llibertat (sic!)

No tan lluny, a València, passa la nit un jove Guineà, li diuen Ndiane, va arribar a les Canàries després d’haver pagat tots els estalvis a un patró d’un vaixell de mercaderies, li era igual això, anava a la terra promesa, un món millor.

Malauradament no va ser així, i en un tres i no res i sense saber per què, amb un avió se’l van endur a València. Curiosa llei d’estrangeria la dels espanyols! -va pensar-.

Per a ell també és la nit de Nadal, la viu amb altres immigrants, amb els què a dures penes s’entén, Maleïda torre de babel! Pensa.

Viuen sota el refugi d´un pont, al vell llit del Túria, baix de la plaça Amèrica, curiosa coincidència aquesta. No te cava amb que brindar, ni vi negre amb que regar el rosegó de pa i el poc embotit que ha aconseguit esta vesprada.

Enmig del silenci un d’ells comença a cantar el què pareix una espècie de nadalenca, sorpresos es miren els uns als altres, estan asseguts, enrolats amb pocs retalls d’unes mantes velles. Encreuant-se les mirades s’alcen i s’agafen de la ma formant un rogle, entonen i improvisen aquell cant a dures penes. Amb un gest marcat als llavis el cant es fa cada vegada més gran, i més gran. Amb un somriure d’orella a orella Ndiane es dona compte que una llàgrima li regalla galta avall (...), és d’alegria, necessitava una dosi d’amor i l’ha rebuda, amor pur, en brut!

Alegrement continuen cantant, ballant en rogle, intentant allargar aquell moment, conscients que en acabar la cançó el silenci els farà tornar a la crua realitat. Ndiane, però, mai oblidarà aquella llàgrima.

Massa llunyà? No. Massa pes a la nostra consciència col·lectiva, vergonyós el admetre certes coses, certes obvietats, vagament ho recorden els polítics, insensatament ho utilitzen quan els convé.

Almenys jo, intentaré, sense menysprear l’harmonia familiar, tindre ben presents estos Nadals a totes i tots aquells que no poden gaudir dels beneplàcits (?) de l´American Way of life.

Tanmateix deixeu-vos dur.

Ja hi som! ...altra vegada.

Cròniques d´un partit.

2007-11-16T15:45:00.000-08:00

Sap la gent que em coneix que la passió pel futbol no és precisament allò què em defineix, ni tinc equip de futbol favorit, ni veig els partits a la televisió, ni veig els excessius apartats dedicats a l´esport rei que algunes televisions, sobretot autonòmiques, fan a l´acabar els informatius.

Tanmateix reconec com d´impossible és, el no estar una mica impregnat de l´ambient futbolístic, de tant mediatitzat com està, així que, subjugant-me a l´irracional món dels incondicionals aficionats, dimarts passat vam anar al "Collao" a veure el partit.

I és que l´ocasió no era per a menys, el totpoderós i multimilionari Barça jugant a menys de cinc-cents metres del meu humil pis d´estudiant. Com es pot dir que no?

Alcoi, 1951, la ciutat valenciana industrialitzada per excel·lència.

La indústria tèxtil i la paperera formaven la base del teixit empresarial, el motor econòmic d´una ciutat, i alçant les mires, d´un país també, que intentava tirar endavant i refer-se laboralment , escapant alhora, del´ombra d´aquella llarga postguerra.
Tenien aleshores un motiu d´agermanament col·lectiu, l´anomenat "Opi del poble" era present a la ciutat, el seu equip de futbol jugava a la primera divisió del futbol espanyol.

He sentit a mon pare en innumerables ocasions contar-me aquella història, de quan va jugar el
Barça, l´any 51, contra l´"Alcoyano" i ell hi va assistir.
M´ho conta emocionat, notes com reviu aquell moment de la seua infància on, amb només vuit anys, va vindre a Alcoi a veure jugar aquell famós Barça de Ramallets.
Recorda l´alineació d´aquell partit de memòria com si d´una taula de multiplicar es tractés.
Li brillen els ulls contant cada detall d´aquell dia, jo me´l mire mentre m´ho relata i somric interiorment, en el fons el comprenc, amb vuit anys i tractant-se de l´època que li va tocar viure, allò li va haver de suposar un record inesborrable a dins seu, que a hores d´ara continua intacte aguantant el pas del temps.

Però passen els anys, i l´atzar en aquesta ocasió va voler que el Barça, cinquanta-sis anys després, tornara a visitar aquella ciutat amb costeres i ponts,...i música de telers.

Les entrades que s´havien posat a la venda es pagaven a 70€, preu del tot inaccessible per al paupèrrim sou de l´estudiant. Convençut de la impossibilitat d´assistir al partit vaig marxar a classe, de camí me´n vaig recordar de mon pare i de com li haguera agradat recordar el passat des de les grades del Collao, malauradament però, el preu tant prohibitiu em feia dessistir d´aquella opció.

Finalment li vaig telefonar per que vinguera a Alcoi, almenys l´ambient si que el respiraríem i de segur que de la muntanyeta que hi ha al costat del camp, mig terreny de joc si que podríem veure.
Així va ser, mon pare, Sílvia i jo veient el partit, junt amb unes cinc-centes persones més, al palc dels "sense-entrada".

Al temps del descans vam baixar fins el Collao, i la sort ens va somriure en forma de porta sense vigilància.
Allà que va entrar Sílvia correguent i mon pare i jo darrere.
No s´ho podíem creure, estàvem dins !
La falta de lloc va fer que mon pare s´acomodara uns banquets més avall, amb el partit en marxa em fixava de tant en quant en la seua cara de felicitat, devia d´estar vivint el partit amb intensitat, encara que no se ben be quin, si el que estava en joc, o aquell inesborrable de l´any 51.

Al capdavall de tot el resultat va ser el de menys, me´n vaig anar content, vaig presenciar el partit, vam estar a només un metre de tots el jugadors, i sobretot havia aconseguit que mon pare tornara a reviure, cinquanta-sis anys després, les emocions d´un Barça-Alcoyano en directe, de segur que aquella nit dormiria content, i jo? ...doncs també.

Bona nit a tothom !

Desembre de 1982

2007-11-04T15:06:00.000-08:00

Revisant i fullejant els arxius de mon pare aquest cap de setmana, entre fotos, documents i més fotos de quan va ser president del l´equip de futbol de Bocairent m´he trobat aquesta revista de l´any 1982.

Com que m´ha paregut interessant pel temps que ha passat des de la seua publicació, contava jo amb només cinc mesets de vida, he decidit posar-la a disposició de qui li interesse, és curiós alhora que interessant, ja hem direu, ací vos deixe la portada per tal d´anar obrint boca.

Per descarregar l´arxiu en PDF premeu a l´enllaç de més avall.

Descarrega´t ací el PDF

Si teniu cap problema amb la descàrrega comuniqueu-m'ho amb un comentari

Laika

2007-11-02T14:54:00.001-07:00

Tal dia com hui, un 3 de novembre, però de l´any 1957, la nau soviètica "Sputnik 2" llença i posa en òrbita el primer ésser viu, la gossa Laika.

En plena guerra freda entre els dos grans blocs geopolítics, la carrera espacial suposava la vessant més pacífica de confrontació.

No havia passat gairebé un mes des que la URSS meravellara al món amb la posada en òrbita del famós "Sputnik" quan, per celebrar les quatre dècades de la revolució bolxevic, Nikita Kruschev , aleshores líder soviètic, encarrega el projecte als enginyers del programa espacial.

Disposaven només de quatre setmanes per tal de dur-lo a terme, i partint de cero !!!!

Per molt de pressupost que disposaren, amb una visió des del 2007 cap a 1957, sembla mentida que aquells enginyers, dissenyaren, estudiaren i construïren una nau preparada ni més ni menys que per a transportar un ésser viu. Amb molta posterioritat, l´octubre de 2002, va eixir a la llum que d´aquelles preses van néixer els motius de la mort de la heroica gossa Laika.

A nivell personal, considere que va ser un impuls de supèrbia de Nikita Kruschev, qui, amb les mels del recent èxit del "Sputnik" encara als llavis provava de donar un altre cop d´efecte a la carrera espacial i distanciar-se encara més dels EEUU.

Per altra banda no és d´estranyar, la guerra freda, en general , s´alimentava d´això, de cops d´efecte, alguns més perillosos que altres, aquests almenys semblaven inofensius, o això aparentava.

Apartant els aspectes més tècnics, històrics i polítics, passem a la part romàntica de tot aquest assumpte, si més no, és per la que Laika es va convertir en tota una icona del segle XX.

Tota la vida m´ha apassionat, tot allò relacionat amb l´espai, recorde que de ben xicotet, amb no més de cinc anys, i possiblement amb menys, el primer que li deia a algú era que jo volia ser Astrònom.

Dissabtes de matí els passava a casa veient una i altra vegada la saga de documentals "El universo y la tierra" que ma mare, molt encertadament, m´havia gravat en cinta. Ho combinava, i això era sagrat, amb l´emissió matinal de "Mazinguer Z" per un costat, i de "La bola de cristal" per l´altre.

Recorde també la meva habitació tota forrada amb pòsters de temàtica espacial, i el no parar fins que després de molt de temps i d´haver estalviat els diners necessaris, em vaig comprar el meu telescopi, vaig establir contactes fins i tot amb AVA (Associació Valenciana d´Astronomia), però amb el desencant i el canvi de prioritats de l´adolescència vaig anar deixant un poc de costat aquesta mena d´afició.

La història de Laika però, sempre m´ha commogut. Es va criar pels carrers i va ser escollida per al programa amb l´excusa de que, havent-se criat amb el malviure i el vagabundeig estaria de sobres preparada per a la duresa d´aquella missió espacial.

I així va ser, Laika, enclaustrada dins del seu habitacle, tal i com es pot observar a la fotografia, va ser llençada a l´espai exterior i posada en òrbita al voltant del planeta. Totes les seues constants vitals eren vigilades des de terra, així va ser fins que passades entre cinc i set hores de l´inici del viatge, Laika va perdre la vida.

L´obscurantisme, la impermeabilitat i els pactes de silenci que caracteritzaven l´antiga URSS van impedir de saber-ne amb exactitud el destí final de la misió. Fins que el 2002, es va saber la veritat sobre la mateixa.

Havia mort a causa de l´estrès i el sobreescalfament del receptacle on viatjava, les presses de Nikita, i el poc temps que van tenir els enginyers, li van jugar una mala passada.

A dia de hui, el responsable del´entrenament de Laika per al projecte, Oleg Gazenko, ho deixa tot ben clar amb una frase:

"...a més temps que passa, més sent allò que li vam fer passar"

Bona nit a tothom!

Las 13 rosas

2007-10-28T17:16:00.000-07:00

Venim ara del cine, no sóc massa cinèfil però de vegades m´agrada anar a veure'n alguna i la d'aquesta nit realment ha merescut la pena.

Tenia pensat anar des de la setmana passada, però l´avorriment dels diumenges ha declinat finalment la balança, tot i haver de fugir de les meues companyes de pis, que volien clavar-me a veure "Saw IV", personalment no m´agrada gens aquell tipus de pel·lícules amb sobredosi gratuïta de violència.

La d´aquesta nit però, és d´aquelles que no et deixa indiferent, crec que, amb "Diarios de motocicleta", és del millor que he vist mai al cine.

La història és coneguda abans d´entrar, tots sabem com comença i com acaba, però possiblement és el factor humà dels personatges i la crua realitat que els toca viure el que, al meu parer, fa diferent aquesta pel·lícula.

També he de reconèixer que ha sigut la primera amb la que he plorat al cine, i no una vegada, els últims deu minuts son tan intensos que una vegada acabada la pel·lícula he necessitat un ratet per esborrar del rostre els senyals de l´emoció.

Definitivament la recomane sense cap dubte a totes i tots els que pugueu anar a veure-la, val la pena, jo crec que dimecres tornaré a entrar, això si, amb un paquet de klenex.

Que mi nombre no se borre de la historia !!!!

(Julia Conesa, abans de ser fusilada, amb 19 anys)

Bona nit a tothom !

Tio per segona vegada, però ara, damunt, padrí.

2007-10-28T08:45:00.000-07:00

Era dimarts 23 pel matí i estava a la universitat, quan sobre el migdia vaig notar com vibrava el mòbil a la motxilla, era el meu pare, estava a classe i vaig deixar que continuara sonant fins que va penjar, en mode silenci, naturalment.

Sabia ben be el motiu de la telefonada, la meua germana estava apunt de tindre el xiquet, i això significava que ja estava en camí, només de pensar-ho, i amb les ganes que tenia, se´m van fer eternes aquelles quatre hores de matemàtiques.

Efectivament a Encar, l´havien ingressada a l´hospital, i sobre les cinc i mitja de la vesprada donava a llum a Carlos, el seu segon fill, en un part ràpid i sense cap complicació.

Gràcies als missatges multimèdia i els correus electrònics vaig començar a rebre un allau de fotos d´ell, però malauradament fins dissabte no podria anar a visitar-lo.

A hores d´ara ja he estat amb el meu fillol, ja l´he tingut en braços, i ja ha obert els ulls per mirar-me, "Menut padrí t´ha tocat!", vaig pensar quan se´m va quedar mirant.

I ara què, doncs res, a créixer! Com ho fa Paula, que dissabte va fer dos anyets i que quan ens descuidem ja està a la universitat.

Mentrestant gaudirem de veure'ls créixer, però ara si, amb una xicoteta responsabilitat, la de ser el padrí.

Bona nit a tothom !

Carlos, jo i Pauleta.

Santiago de Xile, 11 de setembre de 1973

2007-09-11T13:47:00.000-07:00

És prou recurrent el fet de recordar dates i fets històrics just el dia en que s´acompleixen anys d´una fita més o menys històrica, no crec necessari recordar què és el que va succeir a Nova york un onze de setembre de fa sis anys, o més a prop, i hui també, com es celebra a Catalunya la seva diada nacional.

Podria omplir cadascun dels dies d´aquest bloc si em dedicara a fer un recull d´efemèrides que substancialment han influït en la història col·lectiva de tots nosaltres.
Però també és cert que, de vegades, cal fer una petita ressenya sobre alguns fets que tenen poca o ninguna cabuda als titulars dels "mass media" actuals, considere que no és just l´oblit al què es condemna part de la història, aquella que no ven portades als diaris, la que crida poc l´atenció als telenotícies, en resum, aquella per la que una part gens despreciable de la població sent una absoluta indiferència.

Trista memòria aquella que viu només d´esdeveniments cridaners i espectaculars, i que no li presta atenció als petits detalls, als petits fets i moments, que amb el pas del temps configuren el nostre present, el de tots.

Un onze de setembre de 1973 s´afegia un altre dia negre a l´agenda de desgràcies que ha hagut de suportar el poble de l´Amèrica llatina.

Una altra negra efemèride que recordar, propiciada en gran part per les ingerències estrangeres dels de sempre, i embravida pels grans amos de la terra juntament amb l´estament militar del país.

Abans del cop d´estat que va encapçalar el general Augusto Pinochet , Xile vivia un procés de pseudo-socialisme dirigit pel seu president.

Salvador Allende portava endavant un somni, portava endavant un país, i possiblement amb ell, estaven també les esperances d´altres països que, com Xile, creien en la possibilitat d´un mon més just, però el resultat d´aquest somni no va resultar tant plaenter, i sobtadament es convertí en malson quan el cop d´estat va derrocar aquell govern legítim.

Amb el suïcidi de Salvador Allende aquell mateix dia, moria no tan sols un home, amb ell se´n anava la il·lusió de fer realitat el que el poble demanava, la utopia d´un Xile veritablement socialista.

Amèrica llatina i el poble de Xile plorarien amargament aquella pèrdua, malauradament començaven disset anys d´una exageradament repressiva dictadura militar, que sumirien el país en una atmosfera irrespirable de pors i desconfiances.

Seguidament us penje l´últim discurs d´Allende instants abans de la seva mort, no te desperdici, clicant a l´enllaç youtube podeu sentir-ho, la part final fa aborronar.

......de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

Salvador allende 11 de setembre de 1973

9:10 A.M. Radio Magallanes

Seguramente, ésta será la última oportunidad en que pueda dirigirme a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de radio Portales y radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura sino decepción. Que sean ellas un castigo moral para quienes han traicionado el juramento que hicieron: soldados de Chile, comandantes en jefe titulares, el almirante Merino, que se ha autodesignado comandante de la Armada, más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al Gobierno, y que también se ha autodenominado Director general de carabineros. Ante estos hechos sólo me cabe decir a los trabajadores: ¡Yo no voy a renunciar!

Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad al pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que hemos entregado a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.

Trabajadores de mi patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley, y así lo hizo. En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes, quiero que aprovechen la lección: el capital foráneo, el imperialismo, unidos a la reacción creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que les enseñara el general Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena, reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.

Me dirijo a ustedes, sobre todo a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases que defendieron también las ventajas de una sociedad capitalista.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente; en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo los oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de quienes tenían la obligación de proceder.

Estaban comprometidos. La historia los juzgará.

Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa. La seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

Trabajadores de mi patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

Sep 1st. Summer has come and past.

2007-08-31T16:16:00.000-07:00

Ja hem estrenat el temut mes, aquell en el que, per a la gran majoria, s´acaben les vacances.

Dir Setembre, és dir també retrobaments, amb la rutina, amb la feina, amb els queviures diaris i ,en alguns casos, amb els exàmens.

El pitjor de tot ,òbviament, és deixar arrere les ultimes setmanes d´esbarjo, aquells dies d´entreteniment que fan reposar l'esperit, i posar-se, sense pensar-ho massa, a treballar una altra vegada.

En tornar d´Escòcia a finals del mes de març ,i havent acabat el curs, em vaig posar a treballar fins ben entrat l´agost, així que només he pogut gaudir de tres setmanes de vacances de veritat, però molt profitoses.

Sol, platja, muntanya, bicicleta, piscina, Madrid, Toledo, Cuenca, revetles dels pobles del voltant... Son les paraules que defineixen aquestos últims vint dies, com també tertúlies i converses de cafè on després de filosofar sobre els mals de la nostra societat acabem teoritzant sobre les possibles solucions.

I s´acaba tot i arriba setembre, aquest dilluns ja ens posem a treballar altra vegada, almenys em queda el consol que serà només fins final de mes, quan comence de nou el curs, allí ens esperen més patiments encara, però no tot és roin al món universitari, veritat?
D´això ja en parlaré un altre dia.

Bona nit a tothom !

Estiu 2007

That's one small step for a man, one giant leap for mankind

2007-07-20T05:35:00.000-07:00

20 de juliol del 1969, Neil Alden Armstrong descendeix del modul llunar convertint-se així en la primera persona en trepitjar el terra de la Lluna.

Qui no ha sentit mai aquella frase que des d´aleshores forma part de la història:
“És un petit pas per l'home, però un pas gegant per a la humanitat.”

Durant anys, he escoltat al meu pare contar la mateixa història sobre com va transcórrer aquella nit al sí de la família, miraven tots bocabadats l´aparell de televisió sense saber que era ni allò que veien, ni allò que sentien, por, emoció, sorpresa, incredulitat,.. tant se´n fa, el que si que sabien era que estaven presenciant un moment històric, d´aquells pels que es recorda tot un segle.

Conta el meu pare que mentre presenciaven tot l´espectacle, sa mare, la meva avia, no es cansava de repetir "Això no pot ser!" "A vorer si mos estan enganyant els americans estos!", frases per altra part coherents tenint en compte que a principis del segle passat, a la seua joventut, van acudir tots espantats a l´església quan es va produir un simple eclipsi total de sol, baix el pretext de que venia l´apocalipsis.

Jo no vaig presenciar aquells moments, evidentment, però cintes velles per casa, i el Youtube, m´han deixat ben clar com podien sentir-se els meus aquella nit.

Quan tenia setze anys i amb els estalvis d´uns quants mesos em vaig comprar un telescopi, de vegades quan faig una escapadeta a la serra per fer-lo servir hem quede, també jo, bocabadat, de com l´enginy humà va fer arribar aquells homes allà dalt, i de l´immensa sort que van córrer aquell 20 de juliol.

Malauradament, trenta-vuit anys després, aquells projectes estan bàsicament abandonats , tant de bo els estats es posaren d´acord i poguérem , altra vegada, conquerir la lluna.

Bona nit a tothom!

18 de Juliol del 1936. Guerra, postguerra . . .

2007-07-18T15:34:00.000-07:00

Avuí és 18 de juliol, no m´enredaré explicant el que va ocórrer passats ja més de setanta anys. Malauradament, després d´aquella guerra, va vindre la postguerra, aquell cruel temps de patiment, fam, misèries i plors. Temps d´estraperlo i de pa negre, de cartilles de racionament, de pors, d´afusellaments totalment inútils i injustos, i novament de plors.

A hores d´ara queden ben pocs d´aquella generació que es va enfrontar el país en una lluita fratricida entre germans. Però com he dit abans, després de la guerra vingué la postguerra, i d´aquella generació si que resten encara ben vius nombrosos representants.
Son tots aquells que, com els meus pare i mare, van nàixer als anys quaranta, i es van criar entre les restes materials, però sobretot emocionals, que la guerra va deixar gravada a foc dins del subconscient de la gent.

A la facultat de magisteri, la meua germana i les companyes presentaven aquest juny passat un treball sobre l´educació de postguerra a Bocairent, hi havia entrevistes amb Bocairentines i Bocairentins fills de l´escola d´aquells llunyans anys quaranta. Modestament les vaig ajudar amb l´edició dels vídeos de les entrevistes, això m´obligava a veure-les, i per tant a escoltar tot allò que una part de la memòria històrica de Bocairent ens contava sobre aquells anys, sobre la diferència abismal de l´escola que ells van viure i sobre els tabús, les pors infundades, les mentides i les veritats retocades per la censura del "Nihil obstat" amb que van completar la seua educació.

Avuí, 18 de juliol del 2007 sembla molt llunyà tot això, però com no es cansava de repetir un mestre meu que s´ha jubilat enguany:
"Hi ha que conduir mirant endavant, però sense oblidar-se´n mai del retrovisor ! "

A continuació penje un poema d´Estellés, que crec que defineix com ningú, a cada frase, l´aspecte gris d´aquella trista postguerra.

Bona nit a Tothom !

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d´amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a casa i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap altra banda, mai.

Saramago, o l´Enginyeria de la racionalitat.

2007-07-16T14:04:00.000-07:00

Tornava ahir amb el cotxe d´un cap de setmana a la platja, dos dies de cremes, salitre a la pell, tovalles plenes de sorra, i tot el que la mar comporta. Anava escoltant una emissora on posaven notícies i de sobte van posar una de les que et fa escoltar amb més atenció, si cap, allò que estan diguen.
La notícia era la següent:
Saramago opinava que Portugal i l´estat Espanyol amb el pas dels anys formarien una mena de confederació ibèrica amb un sol govern, pense jo que amb el mateix sistema que al Regne Unit.
Aleshores vaig pensar que era un tio valent, no sols per atrevir-se a qüestionar l´integritat territorial d´uns països, ara per ara, diferents, sinó per fer-ho amb la total llibertat de poder expressar un pensament, tan vàlid com qualsevol altre, sense la por dels lligams polítics i sense por de la reacció de l´actual "Status Quo" i de tots aquells que viuen emparats sota el seu refugi.

José saramago és un dels meus autors preferits, la profunditat dels seus textos, la proximitat i un estil clar, senzill, directe i compromès, han fet d´ell element indispensable al meu estant. A banda d´això, començava a imaginar-me les reaccions a les seues paraules, i no m´equivocava gaire.

Des del seu país ha hagut tot un allau de crítiques furibundes cap al seu nom per atrevir-se a qüestionar la personalitat nacional del país que el va vorer créixer.
També hi ha qui la defès, com l´escriptor "Vasco Graça Moura" que simplement ha acusat a Saramago de qüestionar-se les coses com si d´una Enginyeria de la racionalitat es tractés, i que no es perd res en plantejar-se una d´aquestes hipòtesi gens descabellada.

I ara dic jo, que hi ha de mal en plantejar-se les coses així ?, vull dir, en aplicar els principis d´una hipotètica enginyeria de la racionalitat on tot és possible i tot està per fer, o, al capdavall tot està fet i tanmateix, com s´ha fet pot desfer-se.

Saramago, està clar, no és un polític, però te una capacitat d´oratòria i de convicció que molts d´ells volgueren, possiblement és això el que els preocupa.
La possibilitat de que els pensaments lliures facen somiar a la gent i veure que no tot ha de continuar essent com és, que tot pot canviar i que no ens hem de conformar amb el món que vivim si amb una mica d´esforç en podem tenir un de millor.

Ara recorde una frase que va dir Saramago a Marid en la multitudinària manifestació contra la guerra d´Iraq: "Ha nascut una nova potència mundial, l´opinió pública".

L´enhorabona a Saramago per atrevir-se a dir i pensar sense prejudicis.

Avui, que ja faig 25 anys.

2007-07-06T14:37:00.000-07:00

València, hospital La Fe, 6 de juliol de 1982, passats breus instants de les nou de la nit, amb el mundial de futbol del Naranjito , Espanya 1982, en plena ebullició, el país era el centre de les mirades futbolístiques i també mundials, amb un govern, el de la UCD, al que li quedaven gairebé tres mesos de vida, i moltes coses més que descriuen perfectament l’època.
Així vaig vindre jo al món, hi havia una gran lluna plena al cel segons conten les cròniques familiars, potser això justifique certes coses posteriors.
De tot això fa ara 25 anyets de res, han passat moltes coses, el món, el país, el poble ha canviat a un ritme vertiginós.
Hui potser hauria d’haver-me envoltat l’alegria de complir anys com quan era més menut, però no ha segut exactament així, tenia una sensació una mica estranya, com d’estar a punt de decidir una important partida d’escacs, qualsevol moviment és exageradament decisiu (Hom és conseqüència de les casualitats que determinen el seu destí) potser son vents de canvi a la meua vida, però aquells vents que bufen i que en pròxims mesos també ho faran, possiblement ho facen massa fort.
Intentaré passar el vendaval que m’espera amb la major dedicació, força i convicció que puga, ja que sense tot açò, em serà impossible, però be... Qui alguna cosa vol... ja sap !
A aquestes altures , tard o d’hora, he aconseguit assolir gairebé tots els reptes personals que m’he proposat, de vegades amb retard, anys inclús, però tanmateix, la remor persisteix (Martí i pol dixit) i aleshores esdevé que a força d’intentar-ho i plantejar-te seriosament les coses, aconsegueixes l’objectiu.
Però també hi ha bon tros per a l’alegria, l’alegria d’això, d’haver aconseguit els objectius, d’haver superat uns estudis quant fa temps els donaves per perduts, de començar-ne uns de nous amb la insolència d’aquell qui vol continuar menjant-se el món però amb els peus a terra, i de tantes coses més.
Queda també l’alegria d’aquelles i aquells qui estimes, de les felicitacions per la data, de les frases boniques i del deixar-te besar i abraçar, dels “felicitats” de qui no esperaves que ho fera i de tot allò bonic que envolta un dia com aquest.
En fi, amb tots els anys que ja que duc a l’esquena, els que em queden encara a l’horitzó i amb tot el que això em comporte, intentarem tirar endavant. De moment em queda tot un estiu per davant, i això si, aquest vaig a exprimir-lo com si de l’últim es tractés.
Bona nit a tothom !

1993 La meua germaneta Lidia i jo.

Adéu piset, adéu !!!!

2007-07-04T13:03:00.000-07:00

Arriba el juliol i amb ell la fi del curs, i aquest any, també, la fi del lloguer, la fi del piset.
Aquelles i aquells que han llogat una casa saben be del que parle.
Adéu a tantes i tantes coses, adéu a cada racó de la casa, al patí, a aquell water tant xicotet, aquella dutxa amb màmpara per a contorsionistes on era impossible fregar-se més avall del genoll sense haver d´obrir-la.
Adeu a aquella amplíssima cuina per a dos persones, on no podies girar-te sense topar amb l´altra.
Adéu a aquell contador de la llum al que cada dos mesets li feiem cirugia electromecànica en pro de la nostra economia.
Adéu a la meua habitació, que tantes hores m´ha vist assegut a l´escriptori, i altres tantes dormint al llit.
En fi, adéu als dos anys que m´ha suportat amb tot el que comporta, i sobretot també,adéu al món erasmus, adéu a les festasses que hem pogut montar degut a la manca de veïns pels quatre punts cardinals.
Com diria l´Ovidi.. Adéu, Adéu, adéu.....!